dijous, 12 d’abril de 2018

El Madrid és el Madrid


Foto: Huffington Post
No ho diré jo. Mai no ho sentireu de mi. A dir veritat, tampoc m’interessa el tema i no sóc tan fanàtic com perquè m’afecte personalment, més encara quan la vida és molt més rica que un miserable partit de futbol entre vint-i-dos personatges que no conec ni coneixeré. Ara bé, no és la primera vegada que ocorre, ni serà l’última, això és segur. Perquè com deia el meu iaio, el Madrid és el Madrid. Flatós i ridícul, sí, però amb l’entitat suficient per a ser dipositari dels més rics i variats favors, clar. Perquè aquesta, i no altra, és la condició indispensable per a tocar la glòria celestial a la qual pareix destinat un equip des que algun tarat d’aquests que regentaven el poder temps era temps va situar la ciutat que li dóna el nom com a centre neuràlgic de la pell de brau. El centre, literalment. I d’ací a l’estrellat internacional. I és que l’arrogància, el poder, és un do que no es transmet, sinó que s’imposa per decret. Nyas. I per això mateix, aquest país és avui el que és. Que què és? Vosaltres direu... La quadrilla futbolística representativa de l’Estat, doncs, anava dreta cap al mateix precipici que el seu rival més directe, el Barça, d’alguna manera o altra envalentida per la gesta catastròfica que el dia anterior havien protagonitzat uns jugadors apàtics i divinitzats que fins aleshores no havien perdut cap partit, o potser sí, algun, però sense molta transcendència. Els nervis, en conseqüència, afloraven, entre les files del conjunt de la capital del regne; constituïen, de fet, un espill dels seus pitjors malsons: que si ara haurem d’engolir-nos les nostres paraules, que si tot és una conspiració, que si els italians són uns porcs i no saben jugar... Martingales. Les coses són com són. I el Madrid no va fallar. O, més aviat, no li van fallar. Perquè al cap i a la fi, el que va passar són coses del joc, totes molt versemblants, casualitats del futbol si més no, “coincidències” que curiosament sempre s’esdevenen en l’últim minut del partit més transcendent de la temporada, a mode de deute que la història paga cada tant als hereus del despotisme. Per a no perdre el costum. Ni la primera ni l’última vegada. Cal recordar-ho. Perquè, com deia el meu iaio, el Madrid és el Madrid.

dilluns, 19 de març de 2018

Catifa de colors


La flor rosa del bresquiller
La metàfora és molt bella: catifa de colors. I sempre em ve al cap en temps primaverals, quan els camps de la Ribera esclaten i exhibeixen la varietat cromàtica més vigorosa de tot el territori valencià. Terra lliurada al llaurador, d’un temps ençà acusa l’esgotament d’anys i panys al servei dels productes fitosanitaris, però en essència exhibeix una fortalesa que tot i estar ferida pel progrés, encara presenta el verd majestuós de les fulles tendres que broten a tort i a dret. En breu, serà temps d’empeltrir-se amb l’aroma de la flor del taronger, tòpic entre els tòpics. Tanmateix, pel mes de març, l’arbre amb més potencial és el caquier, amb aquests brots color clorofil·la que cobreixen superficialment un esquelet llenyós que fineix per fi el seu hivern i es mostra ja incapaç de controlar l’envestida d’unes vares primes i àgils que s’enlairen cap al cel. Delit per al passejant. Des de lluny s’albiren també els colors violacis dels bresquillers i els nectariners, i què no dir-ne del mant blanquinós que desprenen els albercoquers, la fruita més dolça, potser la millor que hi ha. Costosa de produir, sí, però gustosa com cap altra. Potser la cirera és l’única que li fa costat, clar que aquesta fruita saborosa s’amaga allà, entre les muntanyes i el secà d’aquest terreny meravellós i alhora despoblat de l’Alcoià i la Vall de Gallinera. De mentre, els ametlers a caramull de flor afegeixen el toc rosaci al camp riberenc del Xúquer, un autèntic espectacle que discorre per uns camins de camp silenciosos i solitaris, en clara correspondència amb la deriva incerta de la tradició agrícola, assetjats cada vegada més per la pressió dels polígons industrials i, tot plegat, pel virus de l’abandonament. El riu antany devastador és un espill del seu temps, en aquest sentit. I tocat de mort pels abusos de la vida moderna volteja camps i poblacions aliè a les filtracions verinoses que contaminen el seu voltant; un riu amb esma, malgrat tot, per concloure el camí en la mar oberta, allà prop dels marenys que marquen la línia entre les tigetes creixents de l’arròs denominació d’origen valencià i el turisme salvatge que suporta, de manera estoica, la mar Mediterrània. La catifa de colors, en qualsevol cas, pren forma des de l’aire, amb pocs illots que romanen erms i sense herència, amb magraners dispersos que allarguen encara un cicle hivernal que angunieja mentre s'imposa el verd clàssic i robust típic de la primavera riberenca.
El verd sense pàtina de la fulla del caquier

dimecres, 7 de març de 2018

Magdalena, pilota plena


Aquesta crònica arriba un poc tard, és cert. De fet, la partida que ressenye es va disputar dilluns passat amb motiu del dia gran de les festes de la Magdalena de Castelló de la Plana. Malgrat això, no es pot obviar, ja que en termes generals va ser magnífica, per descomptat a l’altura d’un club pilotari que ha fet trenta anys i que passa per ser un dels més actius de les comarques septentrionals del País Valencià, amb més de 100 socis i més de 50 xiquets convençuts de les bondats i els beneficis del joc de pilota i de les modalitats més arrelades a Castelló, això és l’escala i corda, el frontó i el trinquet amb frares.

La partida enfrontava les dues primeres espasses del món professional, Soro III i Puchol II, i a pesar de l’oratge enrarit i de jugar-se en un d’aquests flamants trinquets construïts, sense massa criteri, als afores del nucli estrictament urbà, va congregar una bona quantitat d’aficionats. Un recinte que gairebé es va omplir i que també va acollir un concert previ del cantautor, o xarrautor de la Ribera, Toni de l’Hostal. Cal destacar, en aquest sentit, la seua cèlebre peça Els pililotaris, sens dubte un títol mordaç i humorístic que al marge de qualsevol disquisició popular, representa com cap altra el poder i la força dels jugadors d’avui, homes bragats i plens de poder que ho donen tot en forma de colps de bragueta i rebots inversemblants. Perquè sí, perquè això és inqüestionable. Sobre la canxa de la Plana es plantaren quatre titans de l’escala i corda alts i ben fornits, capaços d’alçar tones i d’estar més de dues hores jugant a ple rendiment, amb un resultat final de 60 per 30 a favor dels rojos, és a dir, a favor de Soro i Salva de Massamagrell, que al remat estigueren més ben compenetrats i més sòlids que els seus oponents. 

Poc, per això mateix, li queda per demostrar a l’actual número u, un pilotaire que pega, sí, pega, però que ho fa com ningú, amb una força descomunal que, en ocasions, en moltes ocasions, és impossible de doblegar. Juga, darrerament, aquest pilotaire, sense complexos, sense cap necessitat de demostrar res perquè ja ho ha demostrat tot al llarg de tota la seua carrera esportiva. Un pilotaire alliberat, sí, de veres que sí. O almenys tal és la impressió que desprén quan resta les pilotes, amb un dau terrible, sempre ben col·locat. I a més a més, molt ben acompanyat per Salva, un mitger veterà i astut, amb varietat de recursos i amb més quinze, ara per ara, que Bueno, el mitger de Meliana que cobria Puchol II i que no va resistir les garrotades incessants de la parella roja.  Tres quarts d’hora. Tres quarts! Això va durar un joc en l’equador de la partida, quan el marcador reflectia un 25 per 40 per als rojos. El joc se l’adjudicaren Puchol i Bueno, en efecte, però va ser tal el desgast i tan brutal l’intercanvi de colps, que en 30 es van quedar tots dos, sense opció de retallar més distàncies a un Soro i  un Salva que es mostraren sempre contundents i sense vacil·lacions de cap mena fins a la finalització de la partida. “Aquest és un trinquet pesat”, deia el rest de Massamagrell en la conversa posterior. Però hi tornarà. De ben segur que ho farà, perquè anar a Castelló sempre és reconfortant. I si és en Magdalena, amb un trinquet ple i entremig d’un clima festiu, més encara. Fins a l’any vinent, per tant. I enhorabona pels trenta anys de treball del club pilotari de la capital de la Plana. A continuar lluitant!

Article publicat a Pilota Viu

dissabte, 10 de febrer de 2018

CÓRRER SENSE POR (Sembra llibres). Giuseppe Catozzella


No esperava trobar-me amb una novel·la així, de veres que no. I per això mateix, la valore molt més del que em pensava en un principi. Un retrat cru i sense filtres del que suposa la vida en certes parts del món, a Somàlia més concretament, allà entre camins polsosos i edificis derruïts per les marques de morter. I entremig, un somni, la d’una atleta que es deia Samia Yossouf Omar i que va morir l’any 2012 tractant d’arribar a l’illa de Lampedusa (Itàlia). L’objectiu final: Londres, és a dir, els Jocs Olímpics que l’havien de consagrar com l’heroïna africana per excel·lència, el referent de les dones musulmanes que lluiten per salvar-se de la misèria, el menyspreu i les guerres entre clans. Així de trist. Terrible. La novel·la rep el nom de Córrer sense por, sens dubte una bona descripció d’una història redona però evidentment dramàtica, sense cap concessió al romanticisme nostàlgic. Un no abandona el seu país perquè vol, sinó perquè no té més remei. I Samia arriba a aquesta conclusió tot just després de participar en els Olimpíades de Pequín l’any 2008, tot just després de saber que el seu propi germà havia assassinant son pare, l’aabe, a qui ella qualifica com l’autèntica Somàlia. –“Estava malgastant el temps. Ja havia desaprofitat prou anys i forces en un lloc que no em volia. I no perdia cap ocasió per recordar-m’ho, obligant-me cada dia a cobrir-me de vergonya i suor, i a suportar les pitjors humiliacions, pel carrer, a tot arreu-.”

I aleshores és quan l’esperança de convertir-se en la campiona dels 200 metres per davant de la totpoderosa jamaicana Veronica Campbell-Brown, es converteix en una lluita per la supervivència més absoluta, en l’exemple més palmari del que el món occidental no vol veure ni en pintura, en el que molts africans anomenen el Viatge, així en majúscules, una travessia per Etiòpia, Sudan i el desert del Sàhara. I així fins arribar a Trípoli, capital de Líbia, l’últim escull per tocar Europa i deixar enrere tota una vida de sacrificis inhumans. El món està mal repartit, és una obvietat. I mentre molts de nosaltres vivim còmodament instal·lats en les nostres llars i gaudim del que se suposa que és la felicitat occidental, molts altres s’aferren a la llibertat agombolats, per exemple, en un jeep ple de vòmits, a cinquanta graus, entre plors d’infants i plors d’impotència i desesperació; entre iots carregats de carn humana explotada pels traficants de persones, entre ones mediterrànies que amenacen de tombar una tripulació espantada per l’horror i una més que previsible mort. Perquè molts moren, clar quer sí. I els seus cossos reposen allà on caigueren, sense honors i amb el cel com a únic testimoni del seu traspàs. Algunes morts són conegudes, és cert, i fan la volta al planeta. Alimenten, de fet, els desitjos de canviar el camí destructiu i injust al qual es veuen abocats com a immigrants en alguns casos i com a refugiats en alguns altres. Algunes altres, en canvi, la gran majoria, passen desapercebudes. I aquest n’és el drama. I mentrestant, asseguts feliçment en el sofà passem les pàgines d’un relat que per desgràcia no és ficció, simplement és el pa de cada dia per a milions i milions de persones. No ho entendrem mai. El desequilibri, la injustícia. L’horror.