divendres, 15 de setembre de 2017

Avatar

Ara mateix no sabria com qualificar el cas, però sens dubte resulta interessant i molt curiosa la substitució d’alguns llatinismes àmpliament consolidats en els parlants per altres de caràcter internacional clarament manllevats del món virtual. Ja ningú diu alter ego, en aquest sentit, almenys ningú amb menys de quaranta anys, perquè el que avui predomina és l’avatar, és a dir, la imatge que un usuari adopta per a ser representat en un xat o en una xarxa social. I encara que el significat d’ambdós termes és el mateix, un altre jo, és clar que el terme en qüestió, avatar, ha entrat amb força en els nous registres lingüístics del segle XXI, tant en els estàndards com en els col·loquials, sense cap intenció, per això, de voler-los abandonar. És, de fet, una paraula universal admesa en molts diccionaris i que es troba molt més en consonància amb la tendència d’uniformitat que caracteritza el llenguatge imperant avui entre els joves, independentment de l’idioma que parlen, clar que la qüestió és molt més simptomàtica si es tracta de llengües en procés d'abandonament, com és el cas del català, per desgràcia. En qualsevol cas, sempre ens quedarà la poesia! Avatar, siga com siga, és un terme que ha penetrat de manera aclaparadora en el món tecnològic, sense a penes deixar espai a cap altra fórmula més, com per exemple aquella de nickname, malnom o sobrenom. És un terme rotund i redó a bastament conegut pels adolescents en el sentit que designa el personatge creat per a participar en algun dels molts jocs digitals que predominen a Internet. “Crea el teu propi avatar per a iniciar el joc”, podria ser l’eslògan. Aspecte que enllaça, a més a més, amb la transformació que han patit gran part dels jocs en l’actualitat, que han passat de la taula a la pantalla, i en alguns casos també, de l’alter ego a l’avatar, si més no. Una bona mostra d’això és el declivi d’aquells jocs de rol tan famosos en els anys noranta en què els participants triaven un personatge i, en certa mesura, tractaven d’emular-lo en moviments i caràcter, com si es tractara, en efecte, del seu alter ego. Eren altres temps, és clar. Temps on, fins i tot, el cinema es feia ressò del fenomen amb títols com ara El corazón del guerrero, del director mallorquí Daniel Monzón, el mateix que posteriorment signaria pel·lícules tan reconegudes per la crítica com El Niño i, sobretot, Celda 211. Insuficient aportació, no obstant això, per a combatre la influència de Hollywood i el poder de convocatòria entre les masses d’un director anomenat James Cameron, que l’any 2009 va donar un colp definitiu al llatinisme alter ego filmant una pel·lícula que es deia, precisament, Avatar. Coses del present, en definitiva, detalls que un aprecia mentre passen els anys i les llengües muten sense possibilitat de reversió, tant per a bé com per a mal.

dissabte, 2 de setembre de 2017

Espardenyes nacionals

No és ja l’afegitó de la goma com a sola, ni tan sols el preu desorbitat al que les solen vendre, ni tampoc l’infame cartellet que diu allò tan insultant de “hechas a mano”. És que, senzillament, no es pot tolerar, de cap de les maneres, no i mil vegades no. La bandera d’Espanya no pinta fava en unes espardenyes d’espart, menys encara en aquelles que s’ofereixen com a producte autòcton i, per a més inri, sota l’etiqueta de tradicional. Símbol suprem de coentor ibèrica, clar que sí. Però ara resulta que els nacionalistes són els altres, els qui mai de la vida s’han plantejat que les banderetes puguen formar part de la vestimenta quotidiana, els mateixos que tampoc s’immutaren quan aquella moda del tèxtil que decorava els colls dels polos amb això que alguns anomenen estanquera i uns altres, simplement, una broma de mal gust. I què no dir-ne de les horribles polseres bicolors. La pàtria comença pels canells! Però clar, cal insistir en la idea, els nacionalistes, o els extremistes, sempre seran els altres. Així que vés tu a saber quina serà la pròxima. Qualsevol altra vergonya és possible per a col·locar el missatge de tota la vida: els espanyols són normals; i els altres, precisament els normals, una quadrilla de radicals i intransigents. Perquè no hi ha millor idea que la de no plantejar-se res, pujats al carro del bestiar, contemplant amb indiferència els detalls que confirmen el lamentable accident històric de conviure entre esgarramantes i mediocritats folklòriques que ens donen renom internacional. Quanta obscenitat! 

dilluns, 14 d’agost de 2017

Portugal

Dies abans d’arribar a Lisboa, el viatge s’endinsa de ple en un ambient mariner, envoltat d’una costa encara verge per on discorre la immensitat de l’oceà Atlàntic i els caminants s’embriaguen d’aquesta olor a mar tan característica de la ruta Vicentina. Només aturar el cotxe, un ja s’adona que li faltaran dies i que no arribarà mai a assaborir l’abast de tot plegat, és a dir, la bellesa de l’entorn, la sorra, els senderis interminables entre dunes, els penya-segats, els fars, la gelor de l’aigua i el meravellós peix fresc que les brases deixen en el punt exacte per a ser deglutit: les sardines, els sargs, els congres, els polps... Mai havia tastat un peix tan bo, de veres que no. I és per això que el port pesquer se m’apareix com un temple sagrat on els mariners treballen a estall, d’alguna manera o altra conscients de ser el motor del qual ningú parla, imprescindibles al cap i a la fi perquè tots els visitants s’enamoren de seguida d’aquest raconet de món. Sardinhas torradas! Qui ho diria! Una flaire que arriba fins a les mateixes portes de la ciutat de Lisboa, un entramat de carrers desordenats i descuidats que provoquen un sentiment estrany però molt bonic, no debades un ja està desitjant tornar-hi quan encara no l’ha abandonada del tot. Curiós, com a mínim. Perquè la ciutat és molt bruta, d’aspecte decadent, amb grans edificis en procés de demolició, però molt gran. Gran en el sentit d’amplitud i gran en el sentit que no s’entendria sense tanta deixadesa. Tot un goig recórrer els seus carrers arrebossats de gent, sense hora, envoltada de mar i de ponts interminables. Fronteres abandonades que es defenen tan sols amb el color viu dels taulellets, gent noble que roman encara verge als vicis europeus. Caldrà tornar a Portugal. I tant que sí! Caldrà acabar algun dia aquest viatge que ha tardat gairebé quaranta anys a produir-se. Algun dia...





dijous, 27 de juliol de 2017

LES PETJADES DE L'HOME INVISIBLE, Manel Alonso i Català (Quorum llibres)

Interessant dietari el que presenta l’incansable personatge literari de Puçol, Manel Alonso i Català, amb un títol que dibuixa els viaranys neguitosos que recorre l’autor de dalt a baix del seu estimat poble i del seu maltractat país: Les petjades de l’home invisible. Clar, que jo aquest títol el canviaria. Si més no, parcialment. Perquè almenys per la meua part, no considere Manel un home invisible, no, ni de bon tros, sinó tot al contrari, el considere un escriptor gregari, que és una definició potser més acord amb una criatura irredempta i autodidacta que un bon dia va decidir escriure en català en aquestes terres valencianes tan ingrates amb aquells que se les estimen. Coses que passen, ves per on: anys i panys d’autoritarisme i victòries imperials perquè avui continue havent-hi herois que escriuen en una llengua diferent a la de Cervantes, amb més o menys encert, no ho negaré, però amb dignitat i resistència. I resistir, com bé deia Joan Fuster, ja és vèncer. Perquè amb això deuria quedar-se Manel Alonso, amb el simple fet de resistir i difondre uns pensaments escrits en la mateixa llengua que li llegaren els seus pares en ple cor de la comarca de l’Horta, al bell mig d’un poble de llauradors transformat ara en consonància amb les modes actuals: la tradició casposa, la banalitat, el materialisme, la uniformitat... Alonso se despulla en aquest dietari, aquesta és la veritat, amb certes dosis d’amargor i de descreença en les possibilitats d’una gent que no és ni l’ombra del que fou temps enrere. I ho fa sense embuts, sincer, potser massa sincer, amb passatges atrevits que il·lustren el seu camí pel món de la literatura i la família. I per la vida, en definitiva. Espill d’un mateix: “Ara mateix m’abelliria agafar un d’aquests camins il·luminats per la lluna i caminar i caminar, fugint potser de mi mateix  (creieu-me, sóc un individu poc recomanable, solitari, xerraire, fidel com un ca, sentimental, emotiu, enyoradís, melòman, amic de la bona taula, lector empedreït, amb una estranya propensió a lligar versos, i tinc, com aquell que té durícies i ulls de poll, arrels en els peus), i no aturar-me fins que la terra li haja pegat una volta completa al sol.” Aprecie a Manel, el vaig conèixer quan a penes m’endinsava en aquesta dolça i apassionant tenebra de crear històries i buscar lectors en la llengua del poble. I a mesura que passen els anys, encara el valore més. Perquè fet i fet, alguns dels seus escrits, ara compilats en aquestes petjades, són un recordatori de la realitat que vivim i patim els valencians, ell especialment, un individu arruïnat per amor a l’art i a la pàtria. No m’estranya, per això, que de tant en tant patisca virus i malalties complicades de guarir tenint en compte el desert identitari que simbolitza aquesta terra: “He passat unes nits terribles, sense dormir, boçant, amb la boca amb gust a bilis, amb ardor estomacal i el fetge endolorit”. Però així és aquest país, el nostre, el que ix en els mapes atacat a una gran massa d’agressivitat i intolerància, molt capaç de suportar les nostres penes i molt capaç també de fer-nos tendres a mesura que passen els anys. País paradoxal! Una invitació sublim cap al precipici del nostre discórrer entre carrers silents i veus autodestructives...