dissabte, 24 d’octubre de 2009

La revolució va de bo!

L’activitat pilotaire des de l’àmbit valencià pareix bullir d’excitació i alternatives en La revolució va de bo!, un llibre d’opinions contraposades que, de segur, no deixarà indiferent els seus lectors. Sens dubte, l’espill de la pilota basca i la manca d’amor propi dels valencians es denota en unes pàgines on participen des del rector de la Universitat de València fins el trinqueter del mític Pelayo, tot passant per pilotaris, marxadors i personalitats distingides en potenciar aquest símbol identitari i unitari dels valencians: la pilota. L’objectiu, posar de manifest, per damunt de tot, el camí emprés per un esport emblema del país des de temps immemorials: la professionalització del joc i l’intent de convertir-se en un referent televisiu, aspectes tots dos encara en camí de la consolidació definitiva, sobretot el segon. La televisió pública valenciana, exemple de tot allò que no s’ha de fer quan s’està al servei dels ciutadans, juga a l’ambigüitat clàssica que tradicionalment ha confós els habitants d’aquestes terres. Per una banda, realitza una inversió milionària per fer de la pilota un esport televisiu, cas del trinquet de la població d’El Genovés. I per una altra, li dóna més importància al volei platja o a l’hípica en els seus informatius, per no parlar de la vela i la fórmula 1, esports de masses per aquestes latituds des que Camps i Rita així ho van acordar. La pregunta és: per a quan una cobertura informativa com cal? per a quan una aposta decidida per protegir un dels pocs reductes populars que queden i que encara es resisteixen a caure en la mediocritat dels nostres representants? per a quan la defensa d’allò que ens identifica?... En efecte, no són poques les veus del llibre que combreguen en aquesta opinió: si la pilota es jugara a Catalunya, seria esport olímpic!. Tanmateix ací, per a bé o per a mal, la pilota encara depén de les travesses o de les propines als pilotaris; o romànticament parlant, de les gents que cada dia col·laboren anònimament i solitària perquè el micromón dels nostres trinquets continue viu i ple d’activitat; definitori si més no d’un poble orgullós i capaç de perpetuar les seues arrels.

divendres, 16 d’octubre de 2009

Montes Universales


Una de les evasions tardorals més clàssiques dels valencians és, sens dubte, aquesta zona d’interior que atén als noms dels Montes Universales i Alto Tajo, un espai cobert de massa forestal que es mou a cavall de les províncies de Terol i Guadalajara, entre les fredes viles d'Albarracín i Molina de Aragón. Contrada pobre i deprimida des de fa temps immemorials, és avui tot un reducte de pau on la natura es presenta pura i en sintonia amb el sabor inconfusible de la tardor, una autèntica primavera de l’hivern: la fragància de les plantes, la música dels pins, la varietat cromàtica dels arbres, l’harmonia del vent, les nits estrellades, la molsa humida, els aranyoners a caramull de fruits, les fulles caduques dels xops, el compassar de l’aigua dels rierols, la brama dels cérvols, els cabirols, els senglars... Harmonia plena en una terra despoblada que ofereix al valencià el millor del seu humil rebost: la carn rostida i els esclata-sangs de les praderes, variats, abundants i fidels a la dita popular: pinatells i rovellons s’amaguen pels racons. Sempre bons i a punt per a fer-los a la brasa, amb aquesta tonalitat entre rogenca i carabassa que recorda el rovell de l’ou i que fa canviar alhora el color de les nostres necessitats depuratives més bàsiques. 

dimarts, 6 d’octubre de 2009

Bon provech!!

No és perquè els falte raó, però és una realitat que em solen molestar bastant les sentències apocalíptiques o d’altra banda excessivament optimistes que el proïsme pronuncia sobre el futur de la llengua catalana al País Valencià. De fet, no m’agrada gens veure’m enmig de les beneiteries que giren al voltant d’un tema que sovint, per completar la roda, també va acompanyat d’una doctrina patriòtica cada vegada més incomprensible i, sobretot, pamfletària i majoritàriament gratuïta. Amb manifestacions d’estelades i discursos absoluts i únics mai no captivarem els nostres estimats mestres hispànics; com tampoc ells ho faran amb els seus compares britànics, experts a tot açò en l'art d'aixafar cultures. I el cas és que mentre nosaltres, els valencians, continuem de col·lectiu en col·lectiu intentant arreglar el país o pensem intencionadament o desintencionada que ja està tot fet quan ací no hi ha feta ni una caguerada en pinyons, seguirem sense percebre que les noves generacions ja s'han incorporat a la deriva global de comtemplar les coses amb banalitat, lligades sense remei a la manca d’aspiracions envers qualsevol cosa, com per exemple, el tema d’avui i de tantes altres ocasions, l’idioma vist des de la perspectiva del sud. Els joves d'avui, especialment els que habiten les comarques de l’Horta, el Camp de Túria i el Camp de Morvedre (deixem estar, per favor, el cas d’Alacant), cometen errades lingüístiques gravíssimes i d’un calibre impensable a penes fa uns anys: sin en comptes de sense o sinse; aunque en substitució d’encara que; pollo i no pollastre; o s’ho faig en volta de li ho faig; aprovechar per aprofitar, lo per ho... Horrible. La substitució lingüística, evidentment, no és apocalíptica ni immediata, això quede clar; però és lenta i gradual, a penes perceptible per a qui no es dedica a aquests menesters, efectiva; com la resta de processos que afecten cadascuna de les qüestions que tracte en aquest costumari. Qui no se n’ha adonat, de fet, de la confusió sistemàtica i cada dia més consolidada de les vocals obertes i les tancades. Demaneu-li, per exemple, a un xiquet de les comarques referides que pronuncie la paraula gol, demaneu-li-ho, demaneu-li-ho. O que diga porta, o cel, o verd, o taronja, o... I això sense comptar l’exemple que donem als qui parlen castellà. Han de distingir sons quan nosaltres els deixem perdre sense donar explicacions!. Algun dia, en definitiva, m'endinsaré encara més en el meninfotisme valencià, l’únic costum perpetu d’aquest país que, per desgràcia, mai no passarà de moda.