dimecres, 24 de novembre del 2010

La fera ferotge

Atesa la dificultat d’entendre tots els tràmits que cal emprendre per ser considerat un professor amb recursos i competències, avui he decidit escriure sobre un fet que no és estrictament costumista però que té molt a veure amb la rutina de la nostra burocràtica i mecànica vida: les mascotes. Jo tenia un canari, o millor dit vivia amb un canari, no en el sentit estricte del terme, sinó en el sentit que l’ocellet restava engabiat a casa nostra i veia passar el temps amb més pena que glòria. Li deien Piticli. De vegades cantava, d’altres només piulava. Clar és que no era una fera ferotge, però deuria haver-ho sigut. I no reclamava gran cosa, només formar part de la nostra existència, com així fou durant un temps. Després ja no, després el pobre menjava i bevia regularment, i prou. Va viatjar també, ja ho crec que sí, fins i tot va veure la mar, però sempre dintre d’una gàbia. Una gàbia redona i amb aparells que simulaven branques. En qualsevol cas, una gàbia d'aquestes de ferro la màxima virtut de la qual consistia a ser traslladada de la cuina a la galeria per les mans dels seus propietaris, els mateixos que un dia, atenent de nou la dificultat d’entendre les exigències del seu viure malenconiós, decidiren reallotjar-lo allà on se li prestara un poc més d’atenció: una casa amb un altre canari. Però no, l’ocurrència no va funcionar. Piticli va anar apagant-se a poc a poc. I ara és mort, un atac al cor se l’ha endut cap al paradís inabastable del seu regne, el cel. Ni tan sols hem pogut veure les seues despulles, aquella taqueta negra del seu front que el feia atractiu i inconfusible. Tanmateix és ben segur que ara canta les inclemències de la vida, relaxat, com si volguera recordar-nos la dita popular que s’aplica en casos com el seu i com el nostre, amos indiscutibles del seu discórrer per aquest món: que visca la llibertat, crida aquell que a sa casa manté un ocell engabiat.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Com sabeu que s'ha mort d'un atac al cor? parla en l'ultim moment?

DEP Piticli

pd.: sempre fas un escrit quan un animal mor, recorde el del Suta. Este t'ha eixit bordat mestre.

L.

Secretari ha dit...

Segons hem pogut saber, es va quedar molt rígid i amb les potetes cap amunt, totalment fregit. Pel que es veu, això és una evidència. Però no vull entrar en detalls, sniff...

Anònim ha dit...

Anem a deixar les coses clares:
JO tenia un canari. Tu co-habitaves amb ell, com bé has dit i mai exercires com a amo.
Sí, Piticli cantava, i piulava, i a mi em contestava i tot, ens enteniem. Encara recorde un dia que li vaig tallar les ungles i se me'n va anar la mà i li vaig fer sang. Ai mi Piticli!!! Tan indefens!!! Vaig agarrar tal plorera que vaig anar a treballar amb els ulls unflats.
Però ell era feliç, a pesar de mi, sobretot des de que vivia amb Pavarotti, que no és un canari, sinò una caguernera, don enterado-de-los-pájaros.
La decissió de reallotjar-lo va ser encertada i molt dura, però va ser pel seu propi bé.
Per altra banda, he de dir-vos a tots que no estava mort, sinò que estava fent una postura de ioga que es diu "la vela".
Cris

Secretari ha dit...

És clar que no vaig exercir mai com a amo, però també és evident que alguna vegada el vaig rescatar del balcó mentre plovia a bots i barrals i tronava i tot. També li duia ossos de sèpia perquè s'esmolara el seu bec.Gràcies a mi, no va morir abans. Pobre Piticli, com ha patit!!!

Anònim ha dit...

Ui si, miralooooo. Tots els dies anant a Cullera a per un os de sèpia per a Piticli, no te fot?
I això de que plovia a bots i barrals... sí, clar, la gabia inundaeta i totes les nits dormint al balcó (ja sabeu tots que Sergi és un poquet exagerat només).
Quina manera de deshonrar la memòria de Piticli. Però no vaig a seguir el joc. Només diré una cosa.
Piticli: allà on estigues recorda que sempre estràs al meu cor, tu i la teua cresta de punki

Anònim ha dit...

A Cullera no, a Sagunt.

Sergi

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...