La Hoja

Es coneix popularment amb el nom de “la Hoja”, així, en castellà, com la informació que conté; i és una publicació ben senzilla on s’explica el discórrer religiós del poble de torn, ja se sap: salutació de l’arquebisbe, horari de les misses, salms, articles d’opinió amb un marcat caràcter moralitzador… És, en essència, una mostra de regularitat i constància religiosa. Però té, malgrat això, un futur incert, que guaita de reüll els viaranys de la fe en l’actualitat, sens dubte més foscos i més camuflats, de vegades, fins i tot, capaços d’endinsar-se en edificis civils i en discursos de caràcter públic. El full parroquial, en qualsevol cas, continua avui en circulació, en paper i a color, i crida l’atenció que encara és repartit casa per casa, a mode de ban, sempre per dones d’avançada edat. Per dones, mai per homes, és clar, com si es tractara d’una reproducció del vell model familiar segons el qual aquest servei a la comunitat era, és, exclusivament femení. Faltaria més. “La Hoja”, per això i, evidentment, per algunes altres raons és una publicació anacrònica, mantinguda més com un rutina pròpia d’una generació que com una autèntica mostra de fidelitat cap a Déu. Tot i això, la rep qui la demana, és a dir, en certa mesura, és un document privat, perquè així és la fe: privada. En absolut, pública, malgrat els intents de traslladar-la dels faristols eclesiàstics als faristols institucionals. Amb una clientela envellida, a més a més, fa tota la impressió de ser un dels últims reductes d’un passat on la doctrina catòlica anava molt més enllà de les quatre parets d’un centre parroquial, per descomptat indiferent i allunyada dels menesters del present. I evidentment en la llengua de Cervantes, malgrat que els receptors són majoritàriament valencianoparlants. La intenció és clara, tanmateix: el missatge de Déu ha de quedar ben clar.