Llum

Vivim permanentment amb llum, amb un excés de llum, llum pertot. I no només de nit, sinó també de dia. Estem tan acostumats a funcionar de manera artificial que plantejar una reducció del consum general o simplement abaixar la potència de l’enllumenat exterior o privat que abasteix els nostres pobles i ciutats és ja inviable, a pesar de les successives denúncies que se’n fan i de la claror que presenta aquesta terra mediterrània coberta de sol la major part del temps. Valencia es la tierra de las flores, de la luz y del color, cantava un il·lustre el nom del qual no desitge recordar. Digressions al marge, però, seria interessant comprovar la reacció de la gent si tal fet succeïra, si es reduïra el consum per decret vull dir, ja que de ben segur que es produiria un col·lapse o un enrariment del caràcter del proïsme, com ja ha estat referit en comptades ocasions en els llocs on han patit, bé de manera intencionada, bé de manera fortuïta, una apagada. Problemes de convivència, saquejos, egoisme a flor de pell. En fi... Lluny però d’analitzar tal fet, ja denunciat i presentat en múltiples ponències sota l’etiqueta universal Contaminació lumínica-light pollution, sí que convindria recordar, almenys recordar, les magnífiques estampes que ofereix un cel fosc i lliure d’impureses, això per no parlar de la senzillesa amb què la vida transcorria quan els costums s’adaptaven al temps i no a les modes del present, massa dependents, en aquest sentit, de la llum, del consum banal i ridícul en general. L’oci nocturn, per exemple. Les discoteques, les discoteques d’Eivissa!! Particularment, no em faria cap pena que aquestes instal·lacions dedicades al despropòsit patiren de certes restriccions, però són improbables, o impossibles millor dit, ja que representen de manera magistral aquest terme manllevat de l’anglés que rep el nom de lobby i que, en efecte, significa grup de pressió, una pressió asfixiant exercida sense escrúpols si algú amb responsabilitat institucional decidira limitar-los el consum, no ja de substàncies, que és una qüestió privativa, sinó l'elèctric, purament i simplement. I això que les discoteques només són una ridícula porció de l’abús. Què no dir de l’enllumenat de les grans ciutats, València sense anar més lluny, llastimosa mostra d’una contaminació que no beneficia ningú, només a qui tots sabem. Quins records els de fa tan sols uns anys! Ai! Durant els llargs trajectes que feia per anar a treballar, tenia la sort de passar per una de les contrades valencianes que presenta un cel més bonic en les crues nits d’hivern: l’interior de la comarca de la Costera, amb Montesa, Vallada, Moixent, la Font de la Figuera, i també la gelada meseta que ocupa la població de Villena o les viles de Cabdet i Almansa. Certament, em quedava embadalit, pobles atrapats entre la serra Grossa i el massís del Caroig amb un cel a caramull d’estrelles que apreciava d’una manera especial i m’omplia el pensament de somnis fantàstics i ben bonics, una mena de bàlsam reparador després d’una jornada de treball esgotadora. Poc a envejar a un dels cels més espectaculars de la Península Ibèrica, el cel veí de les terres de Conca, Terol i Guadalajara. Sensacions similars he tingut sempre en les temperades nits d’agost, a vora mar, allà on el turisme no ha aconseguit penetrar en desmesura i un pot passar hores i hores assegut contemplant la foscor i els estels fugaços que alimenten un romanticisme anacrònic, sí, però molt gustós, molt saborós i molt nostrat, en plena mar Mediterrània. La nit de Sant Llorenç, els estels cauen del cel, solien dir. Sens dubte, la utopia del nostre temps.