dimarts, 21 de novembre de 2017

Alvocat

Avui he estat allí, i he comprovat entre sentiments contradictoris com la senda continua igual, una barreja de silenci i malenconia. La ruralitat roman oblidada, amenaçada, tocada de mort. Molts camps de tarongers han estat novament plantats, reemplaçats per varietats més productives i rendibles per al mercat internacional, terra fèrtil, incorporada sense retorn al reg per degoteig, fesomia alterada d’un paisatge antany transmès de generació en generació i avui comprat i transformat a colp de talonari. El camí d’accés es presenta molt malmès pels desastres meteorològics que sovint rematen els llargs períodes de sequera que caracteritzen aquesta part de la Mediterrània, cada vegada més llargs, més tediosos, més de tot. I, de mentre, alguns ciclistes i caminants vagaregen en direcció a la creu, el punt més alt, la divisió del terme. Des d’allà dalt s’albira la planícia comarcal, l’antic castell, les partides agrícoles, la indústria associada al moll, la mar. La nostra benvolguda i maltractada mar. La vegetació roman impassible al meu pas, indiferent. Però l’aroma del romaní i de l’espígol, i també algun arboç tardoral i vermellós que apareix en el millor moment conviden a gaudir de tot plegat... El vell tornall familiar de clementines marisol ha passat a millor vida i ha deixat lloc a una d’aquestes fruites exòtiques que tant reclamen la cuina i el gust occidentals: l’alvocat. Encara en fase d’acaronament, tanmateix, els puerils plançons lluiten per arrelar-se a la terra i posar-se al nivell dels pocs nesprers que resisteixen vora sèquia, els últims vestigis de l’antiga parcel·la, cuidats i amb fruits saborosos gestant-se al seu dedins. Serà una simbiosi curiosa, sens dubte: nespres i alvocats. Identitat i progrés! Un pont entre el País Valencià i Amèrica Llatina, si més no. Perquè l’alvocat és una fruita tropical, la mantega dels asteques es podria dir, d’etimologia ben interessant. De fet, pareix remetre a una llengua viva actualment a Mèxic que s’anomena nàhuatl i que sobreviu a la pressió de l’espanyol entre multitud de formes, varietats i dialectes. Alvocat és un manlleu, per això, un manlleu adaptat, però un manlleu al cap i a la fi. I el més interessant de tot és que el seu significat en la llengua primigènia és ahuácatl, que significa testicle, supose que per la seua forma, la viva imatge d’aquest element tan vital per a l’anatomia masculina. Tota una metàfora: els alvocats penjant de l’arbre. Nyas. Però millor no pensar-ho, no siga cosa que, com diria aquell, se’ns engargusse el guacamole, o les cremes, o fins i tot, les infusions que es poden preparar amb el pinyol d’aquesta fruita que fa traça de convertir-se en l’or dels paladars més moderns i sofisticats.

1 comentari:

Joaquim Juan-Mompó ha dit...

Sergi, veig que perseveres amb el costumari. Si em permets, una lleu comentari lingüístic: els alvocats no tenen os, sinó pinyol!