diumenge, 10 de desembre de 2017

Copo

La veritat és que no m’estranya que Ferran Torrent aprofitara els seus coneixements sobre els diferents tipus de joc practicats a la València dels anys setanta per a bastir una novel·la com La vida en l’abisme, finalista del Premi Planeta l’any 2004 i rellegida ara per un servidor després de comprovar en viu i en primera persona les conseqüències que es deriven d’una partida de copo. De copo, he dit. Sí. Un joc de cartes avui pràcticament desaparegut de l’imaginari col·lectiu valencià, però encara viu ni que siga de manera residual, resistent al pas del temps com una planta silvestre d’igual manera que altres “entreteniments” populars com ara la pareteta, la xapa i, en un altre nivell, el trinquet. I és que el vici és difícil d’eradicar, impossible en certa mesura, sobretot si entra en joc un factor determinant per a viure emocions fortes i alliberar tensions que s’engronsen entre la decència i l’exabrupte contumaç: els diners. Els diners poden amb tot. Perquè no és l’alcohol, no; ni en absolut les drogues, ni tampoc una atmosfera tèrbola i decadent. Totes aquestes circumstàncies poden contribuir al desastre, en efecte. Però no. No. El problema són els diners que apareixen, com qui no vol la cosa, damunt del tapet. I quan aquests fan acte de presència, les amistats es dissolen com un terròs de sucre i les bromes s’esfumen talment com la boira espessa que genera un cigarret. Tot s’emmerda, per dir-ho clarament. I aleshores, el copo imposa el seu codi de normes no escrites però sobradament conegudes per qui es considera jugador, és a dir, per qui situa l’honor que se’n deriva del joc per damunt de qualsevol altra disquisició diguem-ne pueril, bé siga un amic de la infantesa, bé siga, fins i tot, la mateixa dona. Sí, això també. Cal dir-ho. O es juga o no es juga. I per aquesta raó, és millor deixar-ho córrer. O en tot cas, pensar que només es tracta d’un joc de cartes que, a tot estirar, forma part d’un món antropològic i popular només vàlid per a la literatura de caire costumista. I és que el copo era, és, un joc que es practicava a tot arreu del territori, un joc transversal, si més no. Popular i molt valencià, però, per desgràcia, també criminal. Tan criminal que, com bé es remarca en la novel·la de Torrent, es tracta de matar, entre les quatre cartes que tens, la carta del mateix pal que t’ha servit la banca. No apte, evidentment, per a gent vacil·lant. La seua norma fonamental, d’altra banda, i parafrasejant Torrent, és que no pots jugar-te el que no tens, per la raó inexcusable que si ho fas, i perds, no pots restituir a la taula allò que li has robat. Considerant això, un ha de pactar abans de començar el joc. És altament recomanable, de fet. Perquè en cas contrari, un assumeix el risc de trencar un ambient magnífic i, de vegades, farcit de certa innocència. La situació és tensa per naturalesa. I a més a més, molt propensa a la sort. Però en fi, així va la cosa. I aquest és l’exemple: una mà reuneix en el seu poder l’as de copes, de bastos i d’ors i, per si fóra poc, també un rei d’espases. Quina carta treu la banca? Doncs això mateix: l’as d’espases. Mec! I això passa, clar que passa. En done fe. Passa encara avui, al segle XXI, en una època tecnològica on les cartes són virtuals i on la moral clandestina del joc en directe es perd en l’anonimat d’una pantalla, on tot allò que era popular i caracteritzat per l’autenticitat, dóna pas a l’artifici i a la regulació anodina d’aquest present frenètic i uniforme. Llunyans els temps, per tant, en què els casinos bullien i els antiherois romàntics de carn i ossos es deixaven veure quan l’ocasió ho requeria. Llunyans els temps, en definitiva, en què el que deia la paraula, agradara o no, ho mantenia la butxaca. Així era, al capdavall. Era...
Novel·la finalista del Premi Planeta 2004